El Nàstic guanya per 0 gols a 3 a un Reus ‘muletto’ que es guarda per l'11 de Novembre.
De la nit fresca i agradable, amb una aroma a ‘pescaíto frito’ que copeja els nostres sentits a l'entrada de l’Estadi Municipal visitat per 1173 espectadors anunciats per altaveu, entre famílies, nuvis, núvies i afeccionats, només ens queda el triomf de l'equip de Salamero que es porta feliç 3 gols a la butxaca.
Un resultat potser enganyós, però que no ve gens malament per insuflar els ànims i canviar el xip d'una plantilla que sap que pot estar millor en la taula de posicions.
Els locals van arrencar d'entrada amb un equip ‘muletto’, només Socias i Robert es van mantenir en l'onze titular on el tècnic Castillejo ha volgut provar i donar descans a alguns titulars, ho van fer de manera ordenada en un camp bastant irregular, terreny que ha provat in situ un col·lega reporter gràfic que va experimentar una sobtada relliscada sobre la línia dreta en un moment del primer temps.
Més enllà del ‘pescaito frito’ que encara persistia en les nostres fosses nasals, les núvies i del ‘aquaplanning’ del nostre company reporter gràfic que van quedar per a la nota de color, el partit en la primera part va tenir un desenvolupament tranquil, com si fos una pràctica.
Dels primers minuts d'un Reus que intentava armar el joc en el mitjà a través de Nando que li pesava una mica el camp a les seves cames llargues i un Nàstic que atacava de la mà de Marcos combinant amb Virgili avanci i alguns intents de la mà d'Aaron Bueno per l'esquerra. No gaire més.
En fi, va haver-hi poques jugades que van merèixer cridar-se perilloses fins al primer gol que van merèixer aixecar-se un de la cadira. Només dos dubtosos penals a favor de l'equip roig-i-negre que tal vegada haguessin canviat la destinació del partit quan passats els primers 15 minuts, una falta primer i de seguida més tard, una mà més que dubtosa van fer que el col·legiat mirés per a un altre costat i digui: segueixi... segueixi...
Alguns crits. I gens més.
Així d'anodina transcorria la primera hora fins que una pilota perduda del Reus en zona de perill li van deixar temps (dues vegades) perquè Marcos no perdonés a Damia. Pal i a la borsa.
I al vestuari.
I nosaltres al bany (que nets que estaven) i a buscar un ‘pescaíto’
per aquí o qualsevol cosa que enganyés els nostres estómacs.
El segon temps es va desenvolupar de la mateixa forma, amb un Reus més obert, ferit en el seu orgull, deixant espais perquè que el Gimnàstic jugués amb una mica més de tranquil·litat.
Tampoc va ser brillant la segona part. Ens queda algunes bones guspires de la societat de Marcos amb Virgili que va tenir la seva nit ideal, trobant-se en el moment just i el lloc adequat en el segon gol en una pilota mal buidada de Damia, la pluja de canvis que va realitzar el Reus per intentar torçar el resultat, amb alguns intents de Sergio León i Masque i al final, el tercer gol del 7 del Nàstic que va ser que va sentenciar el partit.
En els ùltims minuts l'expulsió del 14 del Nàstic, Aleix Coch per doble groga. El teló va caient. Fi de la nit.
L'afició del Nàstic amb els ànims a dalt entonant baixet la cançó de l’Amparito Roca, els roig-i-negres ferits amb un resultat potser engruixat, però amb el cap posat en l'11 de novembre on creiem que aquí sí va ser una altra història.
I nosaltres? El ‘pescaíto’ segueix en les nostres fosses nasals.
Per Gabriel Podestá Conte
Fotos: Premsa Reus i Via Tarraco
 |
| Acreditats estem. Gràcies Josep Gallofrè (Premsa Reus) |
 |
Un moment del primer temps
|
 |
Descans. A buscar menjar!
|
 |
Final del partit. Tots a casa.
|
 |
Tots a casa menys els col·legues periodistes.
|
 |
| No va a quedar ni cervesa al final. |
 |
La afició del Nàstic retinguda fins que es vagin els del Reus.
|
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada