Ahir el vam veure tots per televisió i com jo i molts, ens quedem impressionats amb l'estrepitosa caiguda i la lesió que ha tingut el 5 del Barça Carles Puyol davant el Benfica per la Champions que el deixarà fora de competició per 4 setmanes. Ayyy quin mal!
Després de llegir tota la premsa esportiva al matí, em trobo amb aquest article publicat a ‘La Voz del Rioba’, el bloc que escriu i edita meu estimat amic Rodolfo Chisleanschi i que recomanem seguir-lo. Tant ens va agradar aquest article que de seguida ho retwitteamos i pensem-collons!, Quin bon article per Eleven...
...Ring ring... Ens crida Rodolfo a la redacció i em diu -Che... ¿No te gustaría publicarlo en ElevenFoot?
I clar! estem connectats!
Allà anem i com també ens agrada el Barça també ho publiquem al nostre canal tarragoní.
Compte la anècdota, o la llegenda, que en els temps en què compartien plantilla sota les ordres de Louis Van Gaal, un dia Juan Román Riquelme es va dirigir amb tota la seva serietat i respecte a Carles Puyol, ja en aquells dies ídol de bona part de l'afició del Barça, i li va preguntar: “¿Me podés explicar por qué jugás asi?”.
El “así”, en el particular idioma ‘riquelmiano’, significava amb semblant fragor, travant cada pilota amb el fetge si fos necessari, entrant en cada jugada com si fos l'última o la més important de la seva vida, fins i tot en els entrenaments, encara que incloïa també una crítica al peculiar estil del Tarzán de la Pobla del Segur, totalment en les antípodes del practicat i defensat per Román.
La veritat és que la seva manera de viure i entendre el futbol, aquest pundonor a prova de bales, ha portat a Puyol al cim del futbol. Guanyador de tot títol es pugui obtenir, la seva carrera és tan irreprotxable com evidiable. Però Riquelme, que parla poc però té un criteri futbolístic tan indiscutible com l'energia del capità del Barça, apuntava cap a un altre costat amb la seva maliciosa pregunta.
Segons ell, i segons l'opinió dels futbolers més puristes, els grans defenses, els que entenen el joc i coneixen el lloc fins als seus últims detalls, són aquells que aconsegueixen controlar el temps i l'espai. Aquest domini d'elements tan insubstancials els permet anticipar cada acció, cada pilota creuat, cada encreuament, sense necessitat d'esforços extraordinaris, xocs impetuosos o arriscades escombrades pel terra. Són, en definitiva, els pocs que poden completar una gran actuació sense embarrar els pantalons, els que de veritat saben ...
Carles Puyol, sense dubtes, ha progressat molt. Al llarg de la dotzena d'anys en l'elit va ser millorant a mesura que anava coneixent els secrets del seu ofici. D'aquí la seva perdurabilitat, tant al seu club com a la selecció. No obstant això, i com la perfecció és difícil d'aconseguir, segueix privilegiant el pundonor per sobre de qualsevol altra qualitat, i en qualsevol circumstància del partit o sector del camp en què es trobi. Dit d'una altra manera, no ha aconseguit que la seva saviesa el porti a estalviar els esforços, controlar els xocs i moderar els riscos. I a determinada edat, quan el cos comença a acumular el desgast de tantes batalles, el preu per aquest dèficit es paga amb lesions, cada vegada més freqüents, cada vegada més insòlites.
Perquè quan camina cap als 35 anys, el gran Carles Puyol encara deu una matèria a la universitat del futbol: la del maneig dels temps i els espais. Segur que encara li queden energies per aprovar-la.
Per Rodolfo Chisleanschi
La Voz del Rioba
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada